Cada any, 666.000 nadons neixen abans de les 28 setmanes de gestació i s’enfronten a possibles seqüeles respiratòries, neurològiques o digestives que els poden acompanyar tota la vida. “Assumeixen de manera sobtada funcions per a les quals encara no estan preparats”, explica Elisenda Bonet (Bages, 1984), CEO i cofundadora de fetaLife.

Amb més d’11 milions d’euros de finançament, fetaLife desenvolupa una incubadora fetal líquida que recrea les condicions de l’úter matern. Mitjançant una placenta artificial connectada al cordó umbilical, permet mantenir l’intercanvi d’oxigen i nutrients perquè els nadons extremadament prematurs puguin continuar desenvolupant-se.

Més enllà de fetaLife, Elisenda ens parla de les decisions que han marcat la seva trajectòria, dels seus referents científics i de la importància d’envoltar-se d’un equip capaç d’arribar molt més lluny.

TB: Quin és el propòsit del teu projecte?

EB: A fetaLife estem desenvolupant una incubadora fetal líquida per a nadons extremament prematurs, especialment aquells que neixen entre les 22 i les 26 setmanes de gestació, quan els seus òrgans encara no estan preparats per funcionar fora de l’úter matern.

La nostra tecnologia busca mantenir la fisiologia fetal durant més temps, recreant un entorn líquid i utilitzant una placenta artificial connectada a través del cordó umbilical per facilitar l’intercanvi d’oxigen i nutrients. La idea és evitar que aquests nadons hagin d’assumir de manera sobtada funcions per a les quals encara no estan preparats.

El que volem és donar-los més oportunitats de desenvolupar-se en millors condicions. Perquè no es tracta només de sobreviure, sinó de reduir les complicacions que poden afectar tota la seva vida.

TB: En quina etapa es troba i on el veus d’aquí a dos anys?

EB: Hem aconseguit resultats preclínics molt rellevants, entre els quals destaca haver mantingut el suport fetal durant 21 dies en un model experimental d’ovella. Ara estem centrats a transformar aquests resultats en una tecnologia segura, reproduïble i preparada per afrontar els requisits reguladors.

D’aquí a dos anys, el nostre objectiu és estar preparats per iniciar el primer estudi en humans (First-in-Human), després d’haver completat els passos científics, tècnics i reguladors necessaris. Tenim un calendari ambiciós, però tenim clar que, en una tecnologia amb aquest potencial i aquesta responsabilitat, el rigor i la seguretat han d’anar sempre per davant.

TB: Una decisió clau que hagi marcat el teu projecte.

EB: Una decisió clau va ser enfocar el projecte des del principi com un desenvolupament tecnològic orientat a arribar als hospitals i als pacients, i no només com un projecte de recerca. Això ens ha permès avançar cap a la transferència tecnològica i construir un equip amb les capacitats necessàries per convertir els resultats científics en una tecnologia real.

També vam tenir clar que no volíem desenvolupar una solució que només poguessin incorporar uns quants hospitals molt especialitzats i amb grans recursos. Per això, dissenyem la Incubadora líquida pensant en la seva integració als sistemes sanitaris públics, intentant que es pugui incorporar als hospitals sense haver de transformar completament les seves instal·lacions i que el cost no es converteixi en una barrera insalvable.

Aquesta visió condiciona moltes de les decisions que prenem, però és fonamental per a nosaltres: no volem només desenvolupar una tecnologia innovadora, sinó aconseguir que, quan estigui preparada per arribar als pacients, pugui beneficiar el màxim nombre possible de nadons.

TB: Quin ha estat el repte més gran al qual t’has enfrontat i què t’ha ensenyat?

EB: fetaLife és un “projecte de projectes”. No es tracta només de construir una incubadora, sinó de desenvolupar pràcticament tot el que necessita per funcionar: el líquid que recrea l’entorn amniòtic, les cànules, els sistemes de monitoratge, els procediments clínics… Moltes de les solucions que necessitàvem, simplement, no existien.

El repte més gran és aconseguir que totes aquestes peces, cadascuna amb la seva complexitat, funcionin juntes de manera segura, fiable i coordinada. Això requereix connectar disciplines molt diferents i avançar en molts fronts alhora.

Aquesta experiència m’ha ensenyat, sobretot, el valor de construir un equip multidisciplinari i confiar en el coneixement de cada persona. Tenim la sort de comptar amb molt talent i una ambició sana, que ens empeny a anar sempre una mica més enllà. Aprenem els uns dels altres constantment, i he comprovat que és aquesta combinació de coneixement, confiança i voluntat de superar-nos la que ens permet afrontar reptes que, individualment, serien molt difícils d’assolir.

TB: El millor consell que t’han donat.

EB: Envoltar-te del millor equip possible: de persones que saben fer coses que tu no saps fer, que aporten visions diferents i que són capaces de proposar solucions que tu ni tan sols hauries imaginat.

Sembla un tòpic i, quan ho sents per primera vegada, potser penses: «Sí, sí, això ja ho sabem». Però, amb el temps, t’adones que va molt més enllà de sumar coneixements tècnics o experiències professionals diferents. Es tracta de compartir una visió i la il·lusió per un projecte, i d’entendre que aquesta energia no sempre ve de la mateixa persona: hi ha moments en què uns empenyen més, i d’altres en què són uns altres els que aporten noves idees, confiança o forces per continuar.

Un equip divers multiplica les maneres d’arribar allà on vols. Et permet veure camins que individualment no hauries imaginat, adaptar-te als obstacles i trobar solucions que d’una altra manera serien impossibles.

En un projecte tan complex com fetaLife, on cal avançar en molts àmbits alhora i afrontar reptes que ningú no ha resolt abans, això és primordial. No es tracta només de tenir el millor talent, sinó de construir un equip que, junt, sigui capaç d’arribar molt més lluny del que podria arribar cadascú per separat.

TB: Tots canviem amb el pas dels anys. En què has canviat d’opinió?

EB: En tot i en res. En l’essencial, la meva visió continua sent la mateixa: desenvolupar solucions tecnològiques que puguin transformar la vida de les persones. El que ha canviat radicalment és la manera d’aconseguir-ho.

Soc una persona inquieta, m’agrada avançar ràpid i buscar solucions. Però, amb els anys, he après que no sempre es pot ni convé tenir una resposta o un resultat immediat. Hi ha decisions i processos que necessiten temps, reflexió i escoltar tots els actors implicats. També cal deixar espai perquè les persones puguin entendre altres punts de vista, qüestionar les pròpies idees i trobar noves maneres de fer.

No es tracta d’anar més a poc a poc, sinó de saber quan toca córrer i quan cal aturar-se a pensar. He après que avançar ràpid no sempre vol dir arribar abans, i que, de vegades, dedicar més temps a decidir bé és el que et permet arribar més lluny.

TB: Un referent professional que t’inspiri i per què.

EB: Ingrid Daubechies, matemàtica coneguda sobretot per les seves aportacions a la teoria de les wavelets, unes eines matemàtiques fonamentals en el tractament i la compressió de senyals i imatges.

Quan estudiem enginyeria, fem servir constantment expressions i eines que porten noms com Euler, Laplace o Fourier: gairebé sempre són homes i, sovint, morts. Quan feia el meu Projecte Final de Carrera, treballava amb wavelets i utilitzava els filtres de Daubechies per processar imatges mèdiques. En aprofundir-hi per poder-los explicar bé, més enllà de les fórmules, vaig descobrir que darrere d’aquell nom hi havia una dona matemàtica i, a més, contemporània nostra.

Aquell descobriment em va obrir els ulls: la ciència no és només allò que llegim als llibres i aprenem del passat. És coneixement viu, que continua evolucionant i del qual nosaltres també podem ser protagonistes. Em va impactar especialment veure com una recerca matemàtica molt fonamental pot acabar tenint aplicacions en àmbits molt diversos.

Pel que fa als referents de proximitat, diria que tothom en general i ningú en particular. Els companys de feina, les meves amigues i els meus amics… Crec que cadascú té alguna cosa que et pot inspirar o ensenyar. Intento aprendre de tothom

TB: Què valores més en les persones amb qui treballes?

EB: La implicació, la curiositat i la generositat. I, sobretot, que siguin bones persones. M’agrada treballar amb gent que té criteri propi, que qüestiona, que aporta idees i que també sap escoltar i aprendre dels altres.

A fetaLife som persones amb formacions, experiències i maneres de pensar molt diferents. Quan treballes amb tanta diversitat, crec que és fonamental partir de la confiança: saber que tothom és bona persona, està plenament implicat i vol contribuir al millor resultat possible.

Aquesta confiança és especialment important quan les opinions divergeixen. Si tens la certesa que tothom està aportant el millor de si mateix i que les discrepàncies neixen de voler fer avançar el projecte, i no de l’ego personal, és molt més fàcil escoltar, qüestionar les pròpies idees i trobar la millor solució entre tots.

Crec que és precisament aquí on hi ha la força d’un equip: en la capacitat de combinar visions diferents des del respecte i la generositat, amb la confiança que tothom rema en la mateixa direcció.

TB: Una tecnologia que marcarà el futur.

EB: Les tecnologies capaces de mantenir o donar suport a funcions vitals fora del cos humà.

Crec que veurem com la tecnologia ens permetrà anar més enllà dels límits biològics actuals, no per substituir el cos humà, sinó per donar-li suport quan més ho necessita. Per exemple, mantenint òrgans vius fora del cos per poder aplicar-los els tractaments que necessiten.

És un camp que tot just comença a explorar-se i que, malgrat les limitacions actuals, pot transformar radicalment la medicina i obrir noves vies per salvar vides. Alguns d’aquests avenços, que fins fa poc semblaven ciència-ficció, cada vegada són més a prop de convertir-se en realitat.

TB: Una startup o empresa que admiris i per què.

EB: The Smart Lollipop. M’admiren les idees que, tot i semblar molt senzilles, poden resoldre problemes reals i millorar la vida de les persones. Qualsevol persona que hagi tingut fills pot entendre de seguida el valor d’una piruleta que permet obtenir mostres de saliva per al diagnòstic mèdic d’una manera més amable i menys invasiva per als infants.

Precisament, crec que darrere d’aquesta simplicitat hi ha molta innovació i un llarg camí de desenvolupament. Em sembla un bon exemple de com una idea que tothom pot entendre pot requerir anys de feina per convertir-se en una solució mèdica real. I també de com portar una innovació al mercat, especialment en l’àmbit de la salut, pot ser molt més lent del que ens agradaria.

TB: Què fas per desconnectar?

EB: Amb tres fills i un gos que s’ha incorporat a la família fa poques setmanes, a casa sempre hi ha moviment! M’agrada anar a la muntanya, cuinar i compartir temps amb la família i els amics. No soc gaire de quedar-me quieta: desconnecto canviant d’activitat, fent coses diferents i gaudint del petits moments amb els que estimo.

TB: Un llibre per recomanar. 

EB: ‘Lliçons de química’, de Bonnie Garmus. M’agrada com combina ciència, pensament crític i una mirada molt lúcida sobre el paper de les dones en la societat. És una història que qüestiona convencions,

reivindica el criteri propi i mostra com atrevir-se a pensar diferent pot obrir nous camins. A més, m’agrada que ho faci amb humor i sense perdre de vista la importància de la ciència.

TB: Una cançó que defineixi el teu moment vital.

EB: ‘A sky full of stars’, Coldplay. Reflecteix un moment vital ple d’energia, il·lusió i ganes de fer coses. Malgrat els reptes, intento mantenir aquesta mirada optimista i gaudir del camí, no només de l’objectiu.

TB: Una recepta, un restaurant.

EB: Una recepta: Espaguetis a la carbonara. Un clàssic que, quan està ben fet, és difícil de superar. Sense complicacions i amb bons ingredients!

Un restaurant: L’Osteria del Contadino, un italià que m’agrada molt. Si no, qualsevol restaurant que cuini amb un bon oli d’oliva i ingredients de qualitat. Això sí, amb tres peques, últimament els restaurants que triomfen a casa són els que els agraden a ells: una bona hamburguesa o una barra giratòria de sushi.

TB: Un lloc del món.

EB: Barcelona. Soc de Manresa i he tingut experiències internacionals que m’han aportat molt, però també m’han fet valorar el que tenim aquí.

Barcelona és una plataforma excepcional. Tenim hospitals, universitats, centres de recerca, empreses i molt de talent concentrat en un mateix entorn. De vegades no som prou conscients de tot el que podem arribar a fer des d’aquí.

TB: On invertiries 100k?

EB: En un equip amb talent i un propòsit que valgui la pena. Per mi, aquestes dues coses han d’anar juntes.

Buscaria persones que coneguin molt bé el problema que volen resoldre, que hi estiguin compromeses i que tinguin la capacitat de treballar plegades, aprendre i adaptar-se. Persones amb criteri, generositat i perseverança, capaces de sumar visions diferents i tirar endavant fins i tot quan el camí no és clar.

Una bona idea és important, però són les persones i la convicció amb què la tiren endavant les que poden convertir-la en una realitat. I, si a més el que construeixen pot millorar la vida de les persones, encara millor.

TB: Si no et dediquessis al que et dediques avui…

EB: Segurament estaria impulsant alguna altra iniciativa. M’agrada molt posar coses en marxa, connectar persones i trobar maneres de fer que les idees avancin. No sé exactament en quin sector seria, però em costa imaginar-me en una feina on no pogués construir i participar activament

TB: Què és per a tu Tech Barcelona?

EB: Una comunitat que connecta persones amb experiències, coneixements i visions molt diferents, però amb moltes ganes de fer coses. Valoro especialment la possibilitat de compartir reptes amb altres emprenedors, aprendre del que han viscut i trobar complicitats més enllà del nostre sector. Crec que és precisament d’aquestes connexions inesperades d’on poden sorgir noves idees, col·laboracions i oportunitats que difícilment trobaríem treballant cadascú pel seu compte.